Títol a determinar falten les votacions: Títol final SOMNIS DE NIT!
Durant el mes de juliol el LabTIC continua encara on line. Aquest cop la primera activitat a tingut forma de conte. Entre les participants ha sortit aquest conte tan creatiu.
Cada participant va posar el seu granet de sorra, cada color representa la persona que ho ha escrit. Aqui teniu la llegenda:
VANE: Color Lila
TERESA: Color Vermell
RAQUEL: Color Negre
OLIVA: Color verd
FLORENTINA: Color Taronja
MILAGROS: Color morat
EL SUBRATLLAT I EN BLAU SÓN ENLLAÇOS A LLIBRES QUE PORTEN ALS SEUS AUTOR@S O AL LLIBRE PERQUÈ EL PUGUEU LLEGIR EN PDF O EL PUGUEU DESCARREGAR.
Asseguda en un banc de la plaça, mirant el cel va llançar un interrogant a l’aire:
- “Em pregunto si les estrelles s'il·luminen amb la finalitat que algun dia, cadascú pugui trobar la seva”.
- N'hi ha que neixen amb estrella i altres amb esquella, adagis apart.
Us diré que tots tenim una estrella i que segons la nostra manera de pensar, sempre estem en contacte amb ella ... I aquí ve el dilema : la sabrem fer brillar ? Perquè d'estrelles n'hi ha moltíssimes però algunes no tenen lluentor i no es veuen gaire. De quines maneres la podem fer brillar per què així arribi a ser una estrella fugaç ? Va reflexionar sospirant mirant a l'infinit.
Amb el soroll de mar de fons i la lluna gairebé invisible va abandonar el banc i es va dirigir cap el port. Que lentament passa aquí el temps, envoltada com estic pel gel i la neu! Malgrat tot, he fet una segona passa en la meva missió.
Caminant lentament va anar recordant les coses boniques que tant li agradaven del mar, perquè li donaven tranquilitat. Vora la mar freda de la matinada, li envoltaven els records bonics de la seva infància i quan bufava el vent s'emportaven aquests bonics pensaments. També recordava les muntanyes envoltades per la neu, penso:
-M'agradaria ser un ocell per poder veure totes les muntanyes des de dalt del cel en llibertat va cridar enmig de la foscor de la nit.
Em sentia arrelada a aquelles muntanyes que em donaven tanta llibertat. L’arrelament et dóna fermesa i identitat, i et proporciona alhora una base sòlida on poder construir, assentar pensaments i desitjos i emprendre accions, de manera que aquests s’agafin a terra i no se'ls endugui el vent. Crea una mena de lligam o vincle que et fa sentir segur.
Recordo quan era petita que a la nit asseguda al balcó a la fresca, mirant la lluna i les estrelles sentia una gran pau sense els sorolls del dia, semblava que el temps s'aturava i convidava a reflexionar en les coses importants de la vida. Pau, amor, salut, felicitat....
Tot gaudint de les petites coses somiant en un món millor.
De cop vaig sentir un soroll molt fort i vaig aixecar-me per veure que passava. L’objecte estava gairebé sepultat en la sorra, entre les restes astellades d’un avet que havia destrossat en la seva caiguda. La part descoberta tenia l'aspecte d'un enorme cilindre cobert de fang i les seves línies exteriors estaven suavitzades per unes incrustacions com a escates de color brunenc. El seu diàmetre era d'uns trenta metres.
De cop el meu passeig tranquil pel bosc es va truncar. Vaig veure alguna cosa que em va cridar l’atenció. No sé que és, em quedo parada mirant aquell objecte per veure que pot ser.
Era alguna cosa grossa i tenia curiositat per veure que podria ser.
De cop, sorpresa, vaig veure sortir de dins un home amb algo al seu costat que semblava un llangardaix gegant o un cocodril. No ho vaig veure gaire bé però de cop es va transformar en una noia molt maca. I vaig pensar no estem sols podrien ser extraterrestres?
Però quan els vaig veure bé, no eren extraterrestres, eren uns trolls, que havien tornat a casa seva de nou. A l’altra banda del bosc els esperava la resta de la seva família. La nena havia anat a buscar un llibre màgic que deia que convertia a les persones molt maques. El pare havia enviat a la seva filla a buscar el llibre, quan la va veure arribar semblava una nena normal! Es va mirar diverses vegades i sí, havia de ser ella, però com havia deixat de ser un troll? El misteri no va durar molt.
Aviat van descobrir que cap era un troll, però que menjaven tan poques fruites i verdures que no veien bé, ni es curaven les ferides, ni res de res … per això tenien tan mala pinta! I clar, pel que fa Troleta havia començat a menjar les receptes d’aquell llibre de verdures i s’havia quedat estupenda.
De cop em vaig sentir de fons un altre soroll inesperat, no sabia ben bé què era. Quan em vaig adonar, vaig veure que era el meu despertador que em deia que era hora de llevar-se per anar a treballar i em vaig adonar que tot havia estat un somni.
A continuació posem tot el fragment d'un sol color per facilitar la lectura:
Asseguda en un banc de la plaça, mirant el cel va llançar un interrogant a l’aire:
- “Em pregunto si les estrelles s'il·luminen amb la finalitat que algun dia, cadascú pugui trobar la seva”.
- N'hi ha que neixen amb estrella i altres amb esquella, adagis apart.
Us diré que tots tenim una estrella i que segons la nostra manera de pensar , sempre estem en contacte amb ella ... I aquí ve el dilema: la sabrem fer brillar? Perquè d'estrelles n'hi ha moltíssimes però algunes no tenen lluentor i no es veuen gaire. De quines maneres la podem fer brillar per què així arribi a ser una estrella fugaç? va reflexionar sospirant mirant a l'infinit.
Amb el soroll de mar de fons i la lluna gairebé invisible va abandonar el banc i es va dirigir cap el port. Que lentament passa aquí el temps, envoltada com estic pel gel i la neu! Malgrat tot, he fet una segona passa en la meva missió.
Caminant lentament va anar recordant les coses boniques que tant li agradaven del mar, perquè li donaven tranquilitat. Vora la mar freda de la matinada, li envoltaven els records bonics de la seva infància i quan bufava el vent s'emportaven aquests bonics pensaments. També recordava les muntanyes envoltades per la neu, penso:
-M'agradaria ser un ocell per poder veure totes les muntanyes desde dalt del cel en llibertat va cridar enmig de la foscor de la nit.
Em sentia arrelada a aquelles muntanyes que em donaven tanta llibertat. L’arrelament et dóna fermesa i identitat, i et proporciona alhora una base sòlida on poder construir, assentar pensaments i desitjos i emprendre accions, de manera que aquests s’agafin a terra i no se’ls endugui el vent. Crea una mena de lligam o vincle que et fa sentir segur.
Recordo quan era petita que a la nit asseguda al balcó a la fresca, mirant la lluna i les estrelles sentia una gran pau sense els sorolls del dia, semblava que el temps s'aturava i convidava a reflexionar en les coses importants de la vida. Pau, amor, salut, felicitat.... Tot gaudint de les petites coses somiant en un món millor.
De cop vaig sentir un soroll molt fort i vaig aixecar-me per veure que passava. L’objecte estava gairebé sepultat en la sorra, entre les restes astellades d’un avet que havia destrossat en la seva caiguda. La part descoberta tenia l'aspecte d'un enorme cilindre cobert de fang i les seves línies exteriors estaven suavitzades per unes incrustacions com a escates de color brunenc. El seu diàmetre era d'uns trenta metres.
De cop el meu passeig tranquil pel bosc es va truncar. Vaig veure alguna cosa que em va cridar l’atenció. No sé que és, em quedo parada mirant aquell objecte per veure que pot ser.
Era alguna cosa grossa i tenia curiositat per veure que podria ser.
De cop, sorpresa, vaig veure sortir de dins un home amb algo al seu costat que semblava un llargandaix gegant o un cocodril. No ho vaig veure gaire bé però de cop es va transformar en una noia molt maca. I vaig pensar no estem sols podrien ser extraterrestres?
Però quan els vaig veure bé, no eren extraterrestres, eren uns trolls, que havien tornat a casa seva de nou. A l’altra banda del bosc els esperava la resta de la seva família. La nena havia anat a buscar un llibre màgic que deia que convertia a les persones molt maques. El pare havia enviat a la seva filla a buscar el llibre, quan la va veure arribar semblava una nena normal! Es va mirar diverses vegades i sí, havia de ser ella, però com havia deixat de ser un troll?
El misteri no va durar molt.
Aviat van descobrir que cap era un troll, però que menjaven tan poques fruites i verdures que no veien bé, ni es curaven les ferides, ni res de res … per això tenien tan mala pinta! I clar, pel que fa Troleta havia començat a menjar les receptes d’aquell llibre de verdures i s’havia quedat estupenda.
De cop em vaig sentir de fons un altre soroll inesperat, no sabia ben bé què era. Quan em vaig adonar, vaig veure que era el meu despertador que em deia que era hora de llevar-se per anar a treballar i em vaig adonar que tot havia estat un somni.
Cada participant va posar el seu granet de sorra, cada color representa la persona que ho ha escrit. Aqui teniu la llegenda:
VANE: Color Lila
TERESA: Color Vermell
RAQUEL: Color Negre
OLIVA: Color verd
FLORENTINA: Color Taronja
MILAGROS: Color morat
EL SUBRATLLAT I EN BLAU SÓN ENLLAÇOS A LLIBRES QUE PORTEN ALS SEUS AUTOR@S O AL LLIBRE PERQUÈ EL PUGUEU LLEGIR EN PDF O EL PUGUEU DESCARREGAR.
Asseguda en un banc de la plaça, mirant el cel va llançar un interrogant a l’aire:
- “Em pregunto si les estrelles s'il·luminen amb la finalitat que algun dia, cadascú pugui trobar la seva”.
- N'hi ha que neixen amb estrella i altres amb esquella, adagis apart.
Us diré que tots tenim una estrella i que segons la nostra manera de pensar, sempre estem en contacte amb ella ... I aquí ve el dilema : la sabrem fer brillar ? Perquè d'estrelles n'hi ha moltíssimes però algunes no tenen lluentor i no es veuen gaire. De quines maneres la podem fer brillar per què així arribi a ser una estrella fugaç ? Va reflexionar sospirant mirant a l'infinit.
Amb el soroll de mar de fons i la lluna gairebé invisible va abandonar el banc i es va dirigir cap el port. Que lentament passa aquí el temps, envoltada com estic pel gel i la neu! Malgrat tot, he fet una segona passa en la meva missió.
Caminant lentament va anar recordant les coses boniques que tant li agradaven del mar, perquè li donaven tranquilitat. Vora la mar freda de la matinada, li envoltaven els records bonics de la seva infància i quan bufava el vent s'emportaven aquests bonics pensaments. També recordava les muntanyes envoltades per la neu, penso:
-M'agradaria ser un ocell per poder veure totes les muntanyes des de dalt del cel en llibertat va cridar enmig de la foscor de la nit.
Em sentia arrelada a aquelles muntanyes que em donaven tanta llibertat. L’arrelament et dóna fermesa i identitat, i et proporciona alhora una base sòlida on poder construir, assentar pensaments i desitjos i emprendre accions, de manera que aquests s’agafin a terra i no se'ls endugui el vent. Crea una mena de lligam o vincle que et fa sentir segur.
Recordo quan era petita que a la nit asseguda al balcó a la fresca, mirant la lluna i les estrelles sentia una gran pau sense els sorolls del dia, semblava que el temps s'aturava i convidava a reflexionar en les coses importants de la vida. Pau, amor, salut, felicitat....
Tot gaudint de les petites coses somiant en un món millor.
De cop vaig sentir un soroll molt fort i vaig aixecar-me per veure que passava. L’objecte estava gairebé sepultat en la sorra, entre les restes astellades d’un avet que havia destrossat en la seva caiguda. La part descoberta tenia l'aspecte d'un enorme cilindre cobert de fang i les seves línies exteriors estaven suavitzades per unes incrustacions com a escates de color brunenc. El seu diàmetre era d'uns trenta metres.
De cop el meu passeig tranquil pel bosc es va truncar. Vaig veure alguna cosa que em va cridar l’atenció. No sé que és, em quedo parada mirant aquell objecte per veure que pot ser.
Era alguna cosa grossa i tenia curiositat per veure que podria ser.
De cop, sorpresa, vaig veure sortir de dins un home amb algo al seu costat que semblava un llangardaix gegant o un cocodril. No ho vaig veure gaire bé però de cop es va transformar en una noia molt maca. I vaig pensar no estem sols podrien ser extraterrestres?
Però quan els vaig veure bé, no eren extraterrestres, eren uns trolls, que havien tornat a casa seva de nou. A l’altra banda del bosc els esperava la resta de la seva família. La nena havia anat a buscar un llibre màgic que deia que convertia a les persones molt maques. El pare havia enviat a la seva filla a buscar el llibre, quan la va veure arribar semblava una nena normal! Es va mirar diverses vegades i sí, havia de ser ella, però com havia deixat de ser un troll? El misteri no va durar molt.
Aviat van descobrir que cap era un troll, però que menjaven tan poques fruites i verdures que no veien bé, ni es curaven les ferides, ni res de res … per això tenien tan mala pinta! I clar, pel que fa Troleta havia començat a menjar les receptes d’aquell llibre de verdures i s’havia quedat estupenda.
De cop em vaig sentir de fons un altre soroll inesperat, no sabia ben bé què era. Quan em vaig adonar, vaig veure que era el meu despertador que em deia que era hora de llevar-se per anar a treballar i em vaig adonar que tot havia estat un somni.
A continuació posem tot el fragment d'un sol color per facilitar la lectura:
Asseguda en un banc de la plaça, mirant el cel va llançar un interrogant a l’aire:
- “Em pregunto si les estrelles s'il·luminen amb la finalitat que algun dia, cadascú pugui trobar la seva”.
- N'hi ha que neixen amb estrella i altres amb esquella, adagis apart.
Us diré que tots tenim una estrella i que segons la nostra manera de pensar , sempre estem en contacte amb ella ... I aquí ve el dilema: la sabrem fer brillar? Perquè d'estrelles n'hi ha moltíssimes però algunes no tenen lluentor i no es veuen gaire. De quines maneres la podem fer brillar per què així arribi a ser una estrella fugaç? va reflexionar sospirant mirant a l'infinit.
Amb el soroll de mar de fons i la lluna gairebé invisible va abandonar el banc i es va dirigir cap el port. Que lentament passa aquí el temps, envoltada com estic pel gel i la neu! Malgrat tot, he fet una segona passa en la meva missió.
Caminant lentament va anar recordant les coses boniques que tant li agradaven del mar, perquè li donaven tranquilitat. Vora la mar freda de la matinada, li envoltaven els records bonics de la seva infància i quan bufava el vent s'emportaven aquests bonics pensaments. També recordava les muntanyes envoltades per la neu, penso:
-M'agradaria ser un ocell per poder veure totes les muntanyes desde dalt del cel en llibertat va cridar enmig de la foscor de la nit.
Em sentia arrelada a aquelles muntanyes que em donaven tanta llibertat. L’arrelament et dóna fermesa i identitat, i et proporciona alhora una base sòlida on poder construir, assentar pensaments i desitjos i emprendre accions, de manera que aquests s’agafin a terra i no se’ls endugui el vent. Crea una mena de lligam o vincle que et fa sentir segur.
Recordo quan era petita que a la nit asseguda al balcó a la fresca, mirant la lluna i les estrelles sentia una gran pau sense els sorolls del dia, semblava que el temps s'aturava i convidava a reflexionar en les coses importants de la vida. Pau, amor, salut, felicitat.... Tot gaudint de les petites coses somiant en un món millor.
De cop vaig sentir un soroll molt fort i vaig aixecar-me per veure que passava. L’objecte estava gairebé sepultat en la sorra, entre les restes astellades d’un avet que havia destrossat en la seva caiguda. La part descoberta tenia l'aspecte d'un enorme cilindre cobert de fang i les seves línies exteriors estaven suavitzades per unes incrustacions com a escates de color brunenc. El seu diàmetre era d'uns trenta metres.
De cop el meu passeig tranquil pel bosc es va truncar. Vaig veure alguna cosa que em va cridar l’atenció. No sé que és, em quedo parada mirant aquell objecte per veure que pot ser.
Era alguna cosa grossa i tenia curiositat per veure que podria ser.
De cop, sorpresa, vaig veure sortir de dins un home amb algo al seu costat que semblava un llargandaix gegant o un cocodril. No ho vaig veure gaire bé però de cop es va transformar en una noia molt maca. I vaig pensar no estem sols podrien ser extraterrestres?
Però quan els vaig veure bé, no eren extraterrestres, eren uns trolls, que havien tornat a casa seva de nou. A l’altra banda del bosc els esperava la resta de la seva família. La nena havia anat a buscar un llibre màgic que deia que convertia a les persones molt maques. El pare havia enviat a la seva filla a buscar el llibre, quan la va veure arribar semblava una nena normal! Es va mirar diverses vegades i sí, havia de ser ella, però com havia deixat de ser un troll?
El misteri no va durar molt.
Aviat van descobrir que cap era un troll, però que menjaven tan poques fruites i verdures que no veien bé, ni es curaven les ferides, ni res de res … per això tenien tan mala pinta! I clar, pel que fa Troleta havia començat a menjar les receptes d’aquell llibre de verdures i s’havia quedat estupenda.
De cop em vaig sentir de fons un altre soroll inesperat, no sabia ben bé què era. Quan em vaig adonar, vaig veure que era el meu despertador que em deia que era hora de llevar-se per anar a treballar i em vaig adonar que tot havia estat un somni.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada