Poemes confinats_ Part XII (Oliva)

La Oliva va escriure un poema dedicat a la seva mare, que amb tot el seu amor ens l'ha volgut ensenyar.

Aquest poema és per dir gràcies mare per donar-me la vida. Encara que ja han passat seixanta - un anys. Jo era molt joveneta, no tenia ni els catorze anys però sempre t'he sentit al meu costat, i el teu perfum '' de madera de oriente '' sempre m'acompanya.

LA MARE

Les paraules són sorolls, que

el vent enlaira i escampen,

els records són grans tresors

per cadascú de nosaltres.

Un dia ja fa molts anys, vaig

volar a una altra terra, junts, els

germans i la mare i els records,

de les meves amigues, em van

fer brollar les llàgrimes.

Era molt jove, aleshores,

l'enyorança, em colpejava

i m'ofegava el desig de volar

com una coloma, fins a la

porta de casa.

Però els desitjos sempre havien

estat molt amagats dins de mi,

per no fer patir, a la mare que

ja es trobava, molt malament.

Van passar molt pocs mesos,

i la mare va morir en arribar

aquesta terra, la terra és terra

de tots, com el sol, el cel, i l'aire.

I ara aquests records,

s'han convertit en paraules.