Punts Òmnia Ripoll 60 i La Devesa

Aquest confinament ens ha fet quedar a casa, però el LabTIC ha continuat i no ha aturat ni la cultura ni la creativitat. Durant aquests dies hem treballat una les emocions a través de la poesia i de la musica i el resultat ha estat aquest. La Teresa ens regala aquest poema tant bonic  Y uno aprendre, poema  apòcrif  de Jose Luis Borges. Y uno aprende Después de un tiempo uno aprende la sutil diferencia entre sostener una mano y encadenar un alma. Y uno aprende que el amor no significa recostarse y una compañía no significa seguridad. Y uno empieza a aprender... que los besos no son contratos y los regalos no son promesas. Y uno empieza a aceptar sus derrotas con la cabeza alta y los ojos abiertos. Y uno empieza a construir todos sus caminos en el hoy, porque el terreno de mañana es demasiado inseguro para planes... y los futuros tienen una forma de caerse en la mitad. Y después de un tiempo uno aprende que, si es demasiado, hasta el calorcito del sol que

Aquest confinament ens ha fet quedar a casa, però el LabTIC ha continuat i no ha aturat ni la cultura ni la creativitat. Durant aquests dies hem treballat una les emocions a través de la poesia i de la musica i el resultat ha estat aquest. L'Oliva ens regala aquest poema tant bonic  Carrer de Sant Pere  de la Oliva: Oh, vell carrer de Sant Pere,  record de la meva joventut, tu alegre i senyorial. Es diu que Sant Pere té les claus del cel, però per molts de nosaltres,  tenia les claus del nostre cor. Perquè era el carrer, on els nois i les noies, dels anys seixanta anaven amunt i avall a passejar. I així vam conèixer l’amor quan érem adolescents. L’amor, una de les paraules  més boniques que es poden escriure. Amor, il·lusió, tendresa, amistat, en aquests carrers sentíem  totes aquestes coses tan boniques, que sentim quan estem enamorats. I ell, amb llum de les vitrines i amb el llum de la nostra joventut. Aquest carrer vell, cada

Aquest confinament ens ha fet quedar a casa, però el LabTIC ha continuat i no ha aturat ni la cultura ni la creativitat. Durant aquests dies hem treballat una les emocions a través de la poesia i de la musica i el resultat ha estat aquest. La Teresa ens regala aquest poema tant bonic  L'arbre incandescent d'en Joan Vinyoli: Hem caminat solcuits per graves remorejants, hem flairat els matins de vent salobre i d'espígol, hem tocat els vermells enfervorits del vespre, hem ressonat com cisternes buides que es van omplint amb aigua de pluges ancestrals. Hem explorat, hem descobert escales molt dretes, de cargol, les hem pujat; a cada graó perdent-nos per un altre temps, cap a renéixer.                     Hem arribat a dalt del campanar: penjant-nos de les cordes, hem tocat a destemps. Hem afollat les òlibes i d'altres aus.                    Hem travessat les nits plenes d'espai, obertes, hem mirat abisme

Aquest confinament ens ha fet quedar a casa, però el LabTIC ha continuat i no ha aturat ni la cultura ni la creativitat. Durant aquests dies hem treballat una les emocions a través de la poesia i de la musica i el resultat ha estat aquest. La Oliva ens regala aquest poema tant bonic dedicat al seu pare: Este poema es en recuerdo a mi padre, que murió en Andalucía cuando yo era una niña, tenia tan solo once años. Aunque ha pasado sesenta y cuatro años que murió, siempre lo he recordado sentado a la mesa alargada junto a mi madre y sus siete hijos, repartiendo el pan que lo bendecía con la señal de la cruz. Éramos como el cuadro de la sagrada familia.        MI PADRE Cuando voy a mi pueblo  siento una gran alegría,  porque recorro sus calles  como si fuera una niña. Llega el anochecer y veo una luna clara, y veo a mis amigas jugando en la distancia, como cuando éramos niñas. Y recuerdo aquella niña, niña de pelo dorado como  rayos del sol y ojos a